General

Nova col·laboració de Marian Vayreda al setmanari La Comarca d’Olot, revista de referència, des de 1979, a la comarca de la Garrotxa, que surt cada dijous i que informa i divulga continguts de proximitat.

En una nova secció de creació literària, anomenada Contalles, una vegada al mes podeu llegir relats curts de diferents autors locals i comarcals. Cada obra estarà acompanyada d’una il·lustració feta per Marian Vayreda.

Acompanya el primer dibuix el relat “Pecat Original”, que teniu tot seguit, de Benjamí Martos Morales.

Pecat original

Tres… tretze… vint-i-dos.
Va ser el meu gran error, el meu propi pecat original, i ha condicionat tot allò que he fet i tot allò que he sigut des d’aquell fatídic moment. No va ser la meva timidesa juvenil, ni tan sols el meu complex per tenir alguns quilos de més, simplement vaig deixar-la marxar com qui veu passar un tren sabent que no el pot agafar. Ella, la noia més meravellosa que he conegut mai, tornava cap a casa després de compartir amb mi un capvespre més asseguts al passeig marítim, i jo vaig observar com la seva silueta es desdibuixava en la llunyania ignorant que aquella havia sigut l’últim cop que em perdia en els seus ulls. La seva bellesa imperfecta, el seu somriure captivador i la manera com em feia sentir quan estàvem junts eren el millor que m’havia passat mai.

Tres… tretze…
L’endemà vaig saber que havia tornat amb els seus pares a la ciutat i amb el pas dels dies vaig comprendre que mai més tornaria a veure. Sí, va ser el pitjor pecat de la meva vida, ses dubte, i encara avui n’estic pagant la penitència. D’ençà d’aquell capvespre la meva vida ha transcorregut a batzegades mentre imaginava com hauria sigut viure al seu costat.

Tres…
Ara que tinc 40 anys he pres una decisió: ho deixaré tot i marxaré a buscar-la. Necessito trobar-la i dir-li tot allò que no vaig ser capaç de treure de dins meu en aquelles inacabables converses a la vora del mar. No sé on és, si ha trobat l’amor amb algú altre o si la soledat és, també, la seva millor companyia, però vull tenir-la davant meu una vegada més.

-Senyor, Josep, pot repetir els tres números que li he dit al principi

En Josep es mira la infermera amb els ulls vidriosos i una expressió de desconcert. Després, desvia la mirada cap a l’infinit i continua immers en els seus pensaments, aliè a la realitat que l’envolta. Assegut a la cadira de rodes, als 86 anys i en una fase avançada d’Alzheimer, en Josep somriu perquè aviat es retrobarà, finalment, amb l’amor de la seva vida.

Benjamí Martos Morales

Per a mestres i estudiants de magisteri.

L’educació visual i plàstica és una assignatura obligatòria en el currículum, possiblement la més transversal (darrerament també per aprendre anglès). Precisament la transversalitat és una fulla de doble fil, és a dir, ben estructura ajuda l’infant a relacionar i teixir els continguts de diferents àrees, des de l’escriptura (que és dibuix) fins a la compressió de l’espai o dels cossos geomètrics (que és escultura). Però malauradament, aquesta característica fa que altres àrees s’apropiïn dels continguts i acabi diluïda, desformada i mal treballada.

Les arts visuals són un coneixement instrumental, com ho són les lletres o els números. Tothom hauria d’entendre i saber utilitzar les imatges. Igual que la lectura i l’escriptura, la comprensió i la creació d’imatges són dos cares de la mateixa moneda. Dominar diferents llenguatges visuals i crear diferents objectes o artefactes requereix d’una formació i aprenentatge que hauria de proporcionar l’escola. 

Definir clarament què és l’educació plàstica és extens. Permeteu doncs, que exposem el que per a nosaltres NO és l’educació artística:

• Una assignatura diferent de les altres del currículum escolar. Pot semblar-ho, perquè la majoria dels aprenentatges no són memorístics i podem resoldre un problema de diverses maneres.

• No és per uns escollits, ha de ser important per a tots els alumnes. En totes les matèries hi ha alumnes que destaquen pel seu interès i resultats. L’art és una expressió individual, les activitats han d’anar dirigides a l’individu i no com alumne d’un curs o cicle determinat.

• La plàstica no ha de servir per a decorar l’escola. No es pot fer art plàstic col·lectiu, sinó com a molt, a partir d’una suma de particularitats.

• No consisteix en imitacions d’obres de grans artistes. La còpia no és art. Copiant s’aprèn a copiar i, a més, és addictiu. Cal que el nen s’expressi. La classe de plàstica és una lluita contra l’estereotip.

• No pot quedar reduïda a activitats de “dibuix lliure” ni tot el que fem s’ha d’emmarcar. En la plàstica és important la creativitat però no exclusivament. Tot procés creatiu passa per tres fases: projecte, elaboració i crítica. Cal ser crítics amb els nostres treballs i ensenyar a ser-ho. Quan visitem una exposició d’art només veiem les millors obres de l’artista, una petita selecció de la feina feta. A una bona fàbrica només hi ha encerts però a l’escola hi hauria d’haver també molts errors.

• No és una matèria exclusivament manual. La mestra no pot fer treballs al seu gust, les classes de plàstica no són perquè s’ho passi bé, haurien de sortir també resultats “lletjos”. Qualsevol activitat que no convoca el pensament i l’expressió i, que la mestra en sap el resultat final és una manualitat. Un exercici psicomotriu que serveix per tranquil·litzar l’educador.

Estem convençuts que una correcta educació visual i plàstica és possible però per aconseguir-la cal, sobretot, desfer-se de la frase: “És que no en sé, mai n’he tingut facilitat”. Us imagineu aquesta actitud en els vostres alumnes?

This is an intro paragraph and can be used to hook folks into reading your article or highlight a specific piece of information.

Allò que més distingeix el gravat de les altres tècniques artístiques és la seva multiplicitat, és a dir, poder obtenir una mateixa imatge diverses vegades. Per aconseguir-ho necessitem dues superfícies: una porta la imatge, anomenada matriu, i l’altra és susceptible de ser impresa, anomenada estampa.

De fet, aquest fenomen tan elemental i alhora tan captivador ha anat lligat amb l’home des de la seva existència, com ho demostra el fet de deixar petges o mullar-se la mà per aplicar-la sobre qualsevol paret seca.

La paraula “gravat” només defineix una part del procés; gravar vol dir solcar, incidir, marcar, ratllar…gravar és dibuixar sobre una matèria dura amb qualsevol eina. Es pot gravar sobre argila, fusta (xilografia), metall (calcografia) o qualsevol altra superfície que tingui prou duresa per deixar-se incidir.

Un gravat és la matriu, el tac de fusta, la planxa de metall o part ratllada que permet ser entintada per poder-la passar a una altra superfície mitjançant el procés d’estampació. Aquest procés es resumeix a posar tinta a la matriu i, a partir de pressió exercida generalment pel tòrcul o premsa, passar-la sobre el paper.

Cal destacar dues característiques del gravat en el procés d’estampació: la inversió de la imatge en ser estampada, que el gravador ha de tenir present en tot moment, i la pressió de la matriu exercida sobre el paper, que deixa una marca anomenada pisada.

Per extensió, la paraula gravat defineix tot el procés abans descrit i, també, dues tècniques en les quals la superfície no és incidida, però permet la multiplicitat de la imatge com són: la litografia (procés sobre pedra) i la serigrafia (procés sobre teixit). També podem afegir l’ordinador, ja que mitjançant la impressió ens permet la multiplicitat d’una matriu encara que sigui en format digital.

Des del començament, la funció bàsica del gravat era social. Permetia la il·lustració de llibres, la difusió d’imatges religioses o polítiques, monuments, baralles de cartes, lletres de canvi o bitllets, cartografia, etc. El gravat va permetre la difusió popular de l’art que fins aleshores era a l’abast d’uns pocs privilegiats. Es crearen escoles a Europa on es copiaven grans col·leccions d’art i va començar un canvi cultural sense precedents.

L’aparició de la fotografia va alliberar al gravat de la còpia i de la tècnica artesana. A final del segle XIX, el gravat esdevé de creació original, és a dir, amb un llenguatge propi, amb materials i procediments diferents de les altres arts i vist com un mitjà d’expressió artística. El 1960 en el III Congrés  Internacional d’Artistes de Viena es redacten unes normes puntualitzant que entenem obra gràfica original aquella que l’artista treballa directament la matriu.

El fet que la matriu ens permeti una imatge multiplicada,  i que puguem aconseguir diverses estampes, ens obliga a un control que ens el dóna la numeració del tiratge. Els primers gravats no deixaven constància del seu autor, més tard firmaven a la planxa l’artista i gravador. Amb la fotografia apareix la reproducció fotomecànica que permet una còpia quasi perfecte d’un gravat sense ser obra original. Per a això i des de llavors es deixa constància de l’autor en llapis i s’anomena amb un trencat. La limitació s’indica al marge inferior esquerre de l’estampa amb un trencat. El numerador es refereix al número d’ordre de l’estampa dins el tiratge total que se situa com a denominador, així tenim: 3/60, que significa que és l’estampa número tres d’un total de seixanta. És al marge inferior dret on l’artista firma cada estampa.

Un cop acabat el tiratge limitat, la matriu és ratllada, tallada o marcada per impossibilitar qualsevol altra reedició.