Per a mestres i estudiants de magisteri.
L’educació visual i plàstica és una assignatura obligatòria en el currículum, possiblement la més transversal (darrerament també per aprendre anglès). Precisament la transversalitat és una fulla de doble fil, és a dir, ben estructura ajuda l’infant a relacionar i teixir els continguts de diferents àrees, des de l’escriptura (que és dibuix) fins a la compressió de l’espai o dels cossos geomètrics (que és escultura). Però malauradament, aquesta característica fa que altres àrees s’apropiïn dels continguts i acabi diluïda, desformada i mal treballada.
Les arts visuals són un coneixement instrumental, com ho són les lletres o els números. Tothom hauria d’entendre i saber utilitzar les imatges. Igual que la lectura i l’escriptura, la comprensió i la creació d’imatges són dos cares de la mateixa moneda. Dominar diferents llenguatges visuals i crear diferents objectes o artefactes requereix d’una formació i aprenentatge que hauria de proporcionar l’escola.
Definir clarament què és l’educació plàstica és extens. Permeteu doncs, que exposem el que per a nosaltres NO és l’educació artística:
- Una assignatura diferent de les altres del currículum escolar. Pot semblar-ho, perquè la majoria dels aprenentatges no són memorístics i podem resoldre un problema de diverses maneres.
- No és per uns escollits, ha de ser important per a tots els alumnes. En totes les matèries hi ha alumnes que destaquen pel seu interès i resultats. L’art és una expressió individual, les activitats han d’anar dirigides a l’individu i no com alumne d’un curs o cicle determinat.
- La plàstica no ha de servir per a decorar l’escola. No es pot fer art plàstic col·lectiu, sinó com a molt, a partir d’una suma de particularitats.
- No consisteix en imitacions d’obres de grans artistes. La còpia no és art. Copiant s’aprèn a copiar i, a més, és addictiu. Cal que el nen s’expressi. La classe de plàstica és una lluita contra l’estereotip.
- No pot quedar reduïda a activitats de “dibuix lliure” ni tot el que fem s’ha d’emmarcar. En la plàstica és important la creativitat però no exclusivament. Tot procés creatiu passa per tres fases: projecte, elaboració i crítica. Cal ser crítics amb els nostres treballs i ensenyar a ser-ho. Quan visitem una exposició d’art només veiem les millors obres de l’artista, una petita selecció de la feina feta. A una bona fàbrica només hi ha encerts però a l’escola hi hauria d’haver també molts errors.
- No és una matèria exclusivament manual. La mestra no pot fer treballs al seu gust, les classes de plàstica no són perquè s’ho passi bé, haurien de sortir també resultats “lletjos”. Qualsevol activitat que no convoca el pensament i l’expressió i, que la mestra en sap el resultat final és una manualitat. Un exercici psicomotriu que serveix per tranquil·litzar l’educador.
Estem convençuts que una correcta educació visual i plàstica és possible però per aconseguir-la cal, sobretot, desfer-se de la frase: “És que no en sé, mai n’he tingut facilitat”. Us imagineu aquesta actitud en els vostres alumnes?
