This is an intro paragraph and can be used to hook folks into reading your article or highlight a specific piece of information.
Allò que més distingeix el gravat de les altres tècniques artístiques és la seva multiplicitat, és a dir, poder obtenir una mateixa imatge diverses vegades. Per aconseguir-ho necessitem dues superfícies: una porta la imatge, anomenada matriu, i l’altra és susceptible de ser impresa, anomenada estampa.
De fet, aquest fenomen tan elemental i alhora tan captivador ha anat lligat amb l’home des de la seva existència, com ho demostra el fet de deixar petges o mullar-se la mà per aplicar-la sobre qualsevol paret seca.
La paraula “gravat” només defineix una part del procés; gravar vol dir solcar, incidir, marcar, ratllar…gravar és dibuixar sobre una matèria dura amb qualsevol eina. Es pot gravar sobre argila, fusta (xilografia), metall (calcografia) o qualsevol altra superfície que tingui prou duresa per deixar-se incidir.
Un gravat és la matriu, el tac de fusta, la planxa de metall o part ratllada que permet ser entintada per poder-la passar a una altra superfície mitjançant el procés d’estampació. Aquest procés es resumeix a posar tinta a la matriu i, a partir de pressió exercida generalment pel tòrcul o premsa, passar-la sobre el paper.
Cal destacar dues característiques del gravat en el procés d’estampació: la inversió de la imatge en ser estampada, que el gravador ha de tenir present en tot moment, i la pressió de la matriu exercida sobre el paper, que deixa una marca anomenada pisada.
Per extensió, la paraula gravat defineix tot el procés abans descrit i, també, dues tècniques en les quals la superfície no és incidida, però permet la multiplicitat de la imatge com són: la litografia (procés sobre pedra) i la serigrafia (procés sobre teixit). També podem afegir l’ordinador, ja que mitjançant la impressió ens permet la multiplicitat d’una matriu encara que sigui en format digital.
Des del començament, la funció bàsica del gravat era social. Permetia la il·lustració de llibres, la difusió d’imatges religioses o polítiques, monuments, baralles de cartes, lletres de canvi o bitllets, cartografia, etc. El gravat va permetre la difusió popular de l’art que fins aleshores era a l’abast d’uns pocs privilegiats. Es crearen escoles a Europa on es copiaven grans col·leccions d’art i va començar un canvi cultural sense precedents.
L’aparició de la fotografia va alliberar al gravat de la còpia i de la tècnica artesana. A final del segle XIX, el gravat esdevé de creació original, és a dir, amb un llenguatge propi, amb materials i procediments diferents de les altres arts i vist com un mitjà d’expressió artística. El 1960 en el III Congrés Internacional d’Artistes de Viena es redacten unes normes puntualitzant que entenem obra gràfica original aquella que l’artista treballa directament la matriu.
El fet que la matriu ens permeti una imatge multiplicada, i que puguem aconseguir diverses estampes, ens obliga a un control que ens el dóna la numeració del tiratge. Els primers gravats no deixaven constància del seu autor, més tard firmaven a la planxa l’artista i gravador. Amb la fotografia apareix la reproducció fotomecànica que permet una còpia quasi perfecte d’un gravat sense ser obra original. Per a això i des de llavors es deixa constància de l’autor en llapis i s’anomena amb un trencat. La limitació s’indica al marge inferior esquerre de l’estampa amb un trencat. El numerador es refereix al número d’ordre de l’estampa dins el tiratge total que se situa com a denominador, així tenim: 3/60, que significa que és l’estampa número tres d’un total de seixanta. És al marge inferior dret on l’artista firma cada estampa.
Un cop acabat el tiratge limitat, la matriu és ratllada, tallada o marcada per impossibilitar qualsevol altra reedició.
